LA GRAN TRANSICIÓ: DE LA POR A LA IL·LUSIÓ...

Aquesta ha estat la meva primera experiència en l’IM, o sigui, el novell del grup.

Certament, anava bastant “acollonido”, tot i que potser no ho semblava, penso que el dia abans de l’IM vaig parlar sense parar, serien el nervis?, doncs això, estava bastant “acollonido”, ja que no sabia com respondria el meu cos a aquestes distàncies, no havia fet mai, excepte en la natació, 180km en bici i molt menys córrer una marató, mai havia passat de 24km o 2h corrent.

El dia abans vam estar visitan la zona d'stands i vam anar a recollir el dorsal.

El somrieure és d'acollonido, no sabia la que m'esperava, jejeje.

Per mi l’IM de veritat va començar el mateix matí del 1 de juliol a les 4:00h, ho dic perquè vaig poder dormir de conya, sense pensar-hi (és normal????), ens vam llevar i els de l’alberg ens tenien preparada una “gran sorpresa”, un “super esmorzar”, quin “truny” d’esmorzar, només barretes energètiques al mig de la recepció de l’alberg, però és el que hi ha, no?

Quan vaig ser conscient dels nervis que tenia, va ser un cop vam arribar al box de natació, on teníem la bici, ja que em vaig quedar “sol”, ja no estava amb el meu guia, en Julio, ja que com a bon “novell” que era, havia de seguir a un “veterà”. En Julio va anar a la seva zona de box i jo a la meva, eren les 5:30h i m’ho vaig repassar tot, em va sobrar temps, no sabia que fer, miro cap aquí, miro cap allà, estiro una mica, etc, i tic, tac, tic, tac,...... quan quedaven uns 20 minuts per la sortida, vaig a deixar la bossa amb la roba per a que se l’emportin a Frankfurt i localitzo al Julio, estic “salvat”, jejeje.

Vam anar juntets a l’aigua, vam nedar una miqueta i ens vam situar a primera línia per no tenir problemes, encara quedaven 10 minuts, però ja no ens vam moure d’allà, quan estava esperant al costat d’en Julio vaig pensar que aquí faltava algú altre, per mi van ser eterns aquells 10 minuts, i quan vam veure que tothom es preparava, vam començar a preparar-nos i AL ATAQUEEEEEEEEEE!!!!!!, la sortida va ser tipus Manresa, anar avançant fins a començar a nedar.

Potser al sortir del davant o potser per sortir de dins l’aigua, no vaig ser conscient de la “marabunta” de gent que érem, jo vaig anar endavant, els primers 400 o 500 metres els vaig fer amb en Julio, però vaig pensar que millor era anar al meu ritme, ja que després quedava molta cursa i era millor fer cas dels consells que m’havien donat els meus companys, la veritat es que vaig anar en tot moment bastant còmode nedant i vaig sortir en bona posició de l’aigua, més o menys esperava aquesta.

La sortida s’havia de disfrutar, era una rampa d’uns 100m de llarg, emmoquetada, abarrotada de gent i grades amb gent, i la vaig disfrutar.

Ara tocava el sector de bici, al que jo li tenia més por que a qualsevol altre sector, durant els 180km em van passar alguns pelotons, ayayay i en Victor, la veritat pensava que algun altre component de l’equip em passaria, ????????, però no va ser així, jo pensava “HE NEDAT FATAL I HAN SORTIT DAVANT MEU” al voltant del km 120 em vaig ratllar una mica, però va ser qüestió d’anar fent i sobre el 150 vaig pensar que ja estava fet (la bici, jejeje), durant tot el sector de bici, per por de que m’agafés algun yuyu, vaig fer cas dels consells de companys d’equip que em van dir "TU VEU I MENJA TOT EL QUE PUGUIS, QUE MÉS VAL QUE SOBRI QUE NO QUE FALTI" i així ho vaig fer, també em van dir "TU CONTROLA PULSACIONS I OBLIDAT DE VELOCITATS" i també ho vaig fer i la veritat em van anar molt be, gràcies pels consell, la veterania és un grau. Hi havia dos rampes on hi havia molta gent animant, una era tota de llambordes (quina putadaaaaaaaaa!!!!!!!, patint que no patines ni punxes la roda) i després la de Heartbreak Hill, era impressionant la gentada que hi havia, sembla una etapa del Tour, on la gent es va apartant a mesura que vas avançant, una passada. Tot i trobar-me “be” en bici i pensar que podia apretar, vaig fer cas dels consells de l’entrenador i vaig mantenir el ritme de pulsacions que m’havia dit, vaig ser bo, potser era el respecte a la cursa, el que em va fer ser bo.

Aquesta és la pujada de Heartbreak Hill.

Al finalitzar la bici va ser arribar al box i........

Comencem a córrer, i toma, “m’he deixat el pulsòmetre a la bici MERDAAAAAAAAAA!!!!! i ara que faig, en Leo em va dir ves a XXX pulsacions”, i penso, anem a córrer per sensacions, els primers 3km vaig pensar, uyuyuy que "xung", però desprès em vaig començar a trobar be i em vaig emocionar moltíssim, vaig pensar "HO ACABO SEGUR, BIEEEEEEEEENNNNNN!!!!!!!!!", la primera volta em va passar relativament ràpid, tot era nou per mi.

vaig seguir fent cas dels dos consells que m’havien donat, cada avituallament bevia alguna cosa i cada dos menjava, el consell que no vaig poder seguir va ser el de les pulsacions, però potser va ser millor, la veritat es que en cap moment vaig notar desfalliment, tot i que vaig caminar dos cops per precaució, al km 23 i al km 39,

L'imatge de dalt poc abans de la mitja marató

Aquí ja portava poc més de mitja marató, durant tota la marató no hi ha moment en el que faltin crits d'anims de la gent.

Al km 32 vaig coincidir amb en Fernando ( mister Pirata) i certament estava pensant en tornar a caminar i li vaig dir “EN EL SEGÜENT AVITUALLAMENT CAMINARÉ” i ell em diu “EN AQUEST NO, CAMINA EN EL SEGÜENT” i quan vam arribar al següent penso “i una merda camino i vaig apretar una mica”,

en aquesta imatge ja estic sobre el km 32.

Després ja l’eufòria i il·lusió per arribar van fer la resta, quan vaig girar a la dreta i entrava a la catifa vermella amb tot abarrotat de gent animant i les grades a banda i banda, plenes de gent, recordo veure tota aquella gent animant i estenent les mans per a tocar amb les meves, et sents com si fossis el guanyador, impressionant, com diu el meu germà, va ser BRUTAAAAAALLLLLLL, però un cop vaig entrar a la zona de grades, no recordo sentir a ningú ni veure a ningú del públic, només recordo veure l’arc de la ZIEL i el temps de 9:51h, per mi va ser.................................. imagineu-vos-ho.

Fins que no va passar una estona desprès d’acabar l’IM, no vaig ser conscient del que havia fet.

El premi després de l'IM,

i el premi al arribar a casa,

NOTES:

Prometo que he donat el 100%?????????????????

El meu guia i conseller durant mesos i a Frankfurt, l'altre guia i conseller, aquest any no ha pogut estar, però de ben segur que l'any que ve hi serà. Gràcies a tots dos, m'han fet guanyar confiança.

Gràcies a l'entrenador per tot.